dimecres, 21 de novembre de 2012

Em sento Català i prou

Acabo d’escoltar els darrers minuts d’una de les entrevistes que Catalunya Radio (El Matí de ...)  està fent als candidats a la presidència de la Generalitat de les properes eleccions. Avui tocava el PP i la seva candidata, la sra. Alícia Sánchez-Camacho.

No m’entretindré a valorar els diferents comentaris que l’hi he sentit, però si ella creu just que cada comunitat autònoma es gasti els diners com vulgui i faci línees d’alta velocitat (AVE) per on li plagui, encara que siguin totalment deficitàries, jo això sí que no ho crec. Diu que estem per davant fins i tot dels alemanys en quilòmetres d’AVE. El resultat és evident. Potser els alemanys seran uns caps quadrats, però segur que saben aplicar millor on cal posar una línea d’alta velocitat i on no cal.

Finalitzant l’entrevista, el presentador, el Manel Fuentes l’hi ha posat un dels anuncis que ha fet servir el PP durant el que portem de campanya. En concret, i segur que l’heu sentit, aquell en que representa que un que es diu Joan García  (he posat l’accent perquè sembli més castellà) va al registre i la funcionària de torn li diu que s’ha de canviar el cognom per un de més català. Això és com una mena de malson que té el sr. Joan i que es desperta de cop tot espantat. La moralitat és que si Catalunya es fa independent això serà un fet i els garcía i tots els acabats en –ez, hauran de canviar-se de cognoms. Quina bestiesa, no?




El sr. Fuentes (si som independents s’haurà de dir Fonts? ) ha llençat la pregunta de si aquesta falca era una broma o era demagògia. Doncs la sra. Alícia ha comentat que la falca en qüestió no és res més que una broma que ja s’havia vist per internet.

Una broma ? Aleshores totes les altres falques, són també una broma ?

Sí que anem bé que per demanar el vot dels catalans hagin de fer BROMES. De fet, els arguments que han deixat anar sobre les pensions, les titulacions universitàries, la tarja sanitària europea i d’altres, més que bromes semblen arguments de mal gust per a justificar lo injustificable.

De fet, quan jo feia la mili (la vaig fer a Valladolid), una de les preguntes que vaig haver de contestar a més d’un era pel fet de que els catalans ens consideréssim més catalans que espanyols o gens espanyols.

Hi ha diferents motius pels quals em considero català i no espanyol.

Un d’ells és que l’actual estat espanyol s’ha construït sobre les cendres d’una guerra civil (?) injusta. Una guerra que va obligar a molts dels vençuts a deixar la seva terra i marxar a l’exili per haver defensat al govern legalment constituït que hi havia aleshores. Gent com el germà del meu avi Jaume, en Salvador Romagosa i Estrada, que va marxar a França, va estar als camps de concentració republicans que els francesos gentilment els hi van habilitar (els mateixos francesos que no van ajudar a la república i segles enrere es van quedar el Rosselló i la Cerdanya), camps on va morir una de les seves filles, i finalment va anar a Mèxic on va morir sense poder tornar a veure la seva terra.

Una guerra que els guanyadors van administrar com si el territori que van ocupar per guanyar-la fos el d’un estat conquerit, amb accions tant patriòtiques com el canvi dels noms dels carrers i la supressió del català a les escoles i la vida pública. “Si eres español habla en cristiano” deia un eslògan de l’època.

Una postguerra que va portar la fam, l’estraperlo, l’enriquiment d’uns (“los afectos al régimen”) i l’empobriment dels altres. Que va obligar a milers de ciutadans a deixar els seus pobles i immigrar a altres llocs on poder treballar, curiosament a Catalunya.

Una dictadura que es va convertir en democràcia gairebé “por la gracia de Dios” amb un “rey” posat a dit pel dictador. Una casa reial que s’ha mostrat “modèlica”.

Francament, no són arguments que a mi m’engresquin gaire. Però algú em podria dir que jo no he viscut la majoria d’aquets fets històrics. D’acord, però n’he patit les conseqüències.

La primera, que en el registre civil el meu pare no em va poder inscriure com a Jordi (nom català) sinó com a Jorge (traducció a l'español). O sigui lo del García de la broma però al revés, i això sí que no era cap broma. Per sort ara ja fa més de 20 anys que ho vaig canviar pel nom veritable i el meu DNI ja consta com a Jordi. De fet per molts organismes oficials (IRPF, SS, Empreses Estatals ...) encara el tinc traduït al castellà i no hi ha manera que el canviïn.

La segona, que vaig tenir tot el meu ensenyament en castellà, tot. Vaig aprendre a llegir i escriure en castellà. O sigui una immersió castellana a la força. Sort que a casa teníem molts ‘Cavall Fort’ i ‘Patufet’ que em van permetre llegir en català. Possiblement per això alguna part d’aquest escrit no és del tot correcte, però ho anirem corregint.

La tercera, que segons la història esbiaixada d’un llibre de lectura per nens, que es deia el Parvulito: “hace unos años españa estaba muy mal gobernada. Cada día había tiros por las calles y se quemaban las iglesias. Para acabar con todo esto, el general bla, bla, bla....”  Ho podeu veure aquí

La quarta, que segons el savis de l’època i en els llibres de llengua: “en españa se habla el idioma español o castellano. Tambien existen los dialectos catalán, gallego i vasco”. Bonica manera de menystenir l’idioma propi dels vençuts. Definir al català com una varietat lingüística d’una llengua que es parla en un territori inferior al domini lingüístic d’aquesta (el castellà), és una bona manera de dir que no cal que s’aprengui a l’escola, que ja la parlaran al món rural. 

A algú li poden semblar tonteries, però a mi no m’ho semblen. N’hi ha que diuen que cal oblidar les coses i tirar endavant. Normalment això ho diuen els que no tenen res a oblidar o no volen que se sàpiguen les coses que van fer quan manaven els seus.

Per tant tinc tot el dret a sentir-me català i no español

Si el curts de gambals que van guanyar (?) la guerra “in-civil” s’haguessin comportat d’una manera més civilitzada i intel•ligent, ara les coses serien molt diferents i no tindríem aquest debat sobre la taula. Ells en són els responsables.

Si Catalunya va tenir el primer parlament a Europa, fins i tot abans que el britànic, és la prova evident que hem estat un Estat propi fins i tot abans que aquest estat Español al que ara li fa por que marxem.

Si tanta ràbia ens tenen i tant malament ens ha d’anar com a independents, doncs que ens deixin fer.       

.