dimarts, 22 de maig de 2012

Una classe de 60

Sempre que puc, m’agrada escoltar alguna tertúlia d’aquestes que fan per la radio. Molts cops únicament l’escolto sols una estona, tot depèn del que estigui fent. Alguns cops tracten temes força interessants i deixen anar comentaris i suggeriments que si es posessin en pràctica, tot aniria molt millor. Però molts cops es queden en allò que es podria dir ‘políticament correcte’ i deixen anar sentències per a quedar bé i prou.
Bé, no se’ls hi pot retreure, segons el que diguessin potser no els hi renovarien el contracte. Normalment se suposa que són persones representatives de la societat o ho haurien de ser si més no. Potser a la llarga no és així i sols hi acudeixen polítics, exministres,  economistes, filòsofs, periodistes, historiadors, escriptors ... o sigui una representació una mica així del conjunt de la societat, però que hi farem.
Val a dir que molts dels que escolto admeto que tenen una preparació enorme, però d’altres no sé ben bé que hi fan.
Malgrat tot m’agrada sentir les seves idees i comentaris, però ahir dilluns vaig sentir-ne un que es queixava de l’augment del ratio dels alumnes a les escoles, com a un dels arguments per apaivagar la crisi, criticant el fet de que augmentar un o dos alumnes per classe era un desastre a nivell acadèmic i formatiu.
Jo recordo que durant la meva etapa d’ensenyament obligatori, la majoria de cursos érem 40 per classe, un número ara impensable. Però tampoc ens va anar tant malament a la majoria.
Però si ho comento és per recordar la meva etapa com a docent, on al primer curs que vaig impartir el vaig fer a una classe de 60 persones. Sí, sí, seixanta ! I això que era la meva primera feina i era professor novell.
Jo acabava de finalitzar el meu servei militar, allò que ara els joves s’estalvien. L’escola on havia estat alumne em va proposar a començaments de setembre la possibilitat d’entrar com a professor a BUP i COU si hi estava interessat. Jo vaig dir que sí i a preparar-ho tot a corre cuita. Sort que l’equip de professors que hi havia aleshores, on gairebé tots em coneixien de la meva etapa d’alumne i alguns havien estat professors meus, em van ajudar molt en la meva tasca. Però recordo el dia en que el director del batxillerat em va dir que per qüestions d’horaris i d’espais, els dos grups de Matemàtiques de Ciències s’havien d’ajuntar en un únic grup per a fer l’assignatura. La cara que vaig fer deuria ser un poema. Seixanta eren i són molts i més a nivell de l’antic COU, l’actual segon de batxillerat, on si més no la majoria vol treballar per aprovar el curs amb la millor nota possible de cara a la selectivitat i a les notes de tall, però això no priva de que, en un grup tan nombrós, la facilitat per distreure’s és molt més gran.
Així i tot la feina es va fer el millor que es va poder i el grup d’alumnes, dels quals en guardo un bon record, també hi van posar de la seva part.
Què vull dir amb aquesta experiència personal, doncs que potser no comparteixo l’alarma que provoca en alguns mestres el fet de passar de 24 a 26 alumnes, posem per cas. Més alarmant seria el fet de passar de treballar amb dos grups de 30 a un de 60, d’acord, però si jo ho vaig fer sense experiència docent, potser la qüestió és proposar-s’ho.

dilluns, 14 de maig de 2012

Festa de Promoció i Torre Llauder

El passat divendres dia 11, m’ha passat allò que ens acostuma a passar als que  dediquem una part del nostre temps lliure a col•laborar amb diferents entitats. I us preguntareu, què? Doncs que no sempre es pot compaginar la vida familiar i els actes amb aquestes entitats. Què ha passat? Doncs que el mateix dia i a la mateixa hora tenia la festa de promoció de la meva filla en acabar el 2n de batxillerat a la seva escola i la col•laboració per part dels Armats de Mataró a la festa popular que s’ha organitzat en motiu dels 50 anys de la trobada de les restes romanes de Torre Llauder.
És evident que la decisió era fàcil. Aquest acte de promoció únicament es fa un cop i l’acte de Torre Llauder s’havia de fer en primera aproximació el 26 d’abril, més tard es va passar al dissabte 12 de maig i finalment al dia 11 per qüestions d’agendes. La meva agenda doncs, ja tenia ple aquest dia, per tant els armats han desfilat per primer cop sense el meu comandament com a Capità Manaia.
Aquest fet no hauria de ser cap problema. De fet, des de ja fa uns anys, els armats comptem amb la figura de l’Ajudant del Capità, que el podríem comparar amb una mena de sotsdirector, figura que té l’atribució de substituir al Capità en situacions com la que se’ns ha presentat. Substituir, que consti.
Tractant-se de la primera vegada que passava un fet així, tothom estava a l’expectativa i, com no podria ser de cap altra manera, algunes de les decisions personals preses en aquesta sortida han estat qüestionades per més d’un. Ja hi estic acostumat. Francament, millor fora que ens qüestionéssim altres coses de funcionament, potser més importants.  
Històries apart, l’acte s’ha desenvolupat amb una relativa normalitat i la formació, que tractant-se d’un divendres ha quedat força reduïda, ha desfilat des del nostre local fins al Clos Arqueològic per a fer unes evolucions i una guàrdia d’honor als assistents.

Els Armats a Torre Llauder (Fotos: Jordi Llinàs)
Francament se m’ha fet estrany veure’ls preparar-se i marxar i no anar jo amb ells. Ha estat la primera vegada en els 26 anys que porto a la casa.
Un cop els he deixat que marxessin Riera avall, he anat a l’escola Valldemia per assistir a l’acte de graduació de la meva filla. He arribat amb l’acte començat, però que hi farem.
Aquest acte que es porta a terme des de fa uns quants anys, és una mostra del fet d’anar fent el que fan als Estats Units. Quan jo era estudiant això ni es feia i els dos anys que vaig ser professor a COU (veure CV) el primer es va fer un sopar de pares i alumnes i el segon no es va fer res ja que els alumnes van dir que no calia fer res de res. En canvi ara si els hi traguessin aquesta festa hi hauria un disgust general entre els alumnes.
L’estructura de l’acte consisteix en una imposició d’una banda a tots els estudiants i els parlaments del director, d’un representant dels professors i d’un representant dels alumnes (que no se sap fins el dia). A més l’associació d’Antics Alumnes atorga uns guardons als millors treballs de recerca presentats. Després es fan tot un munt de fotografies a la ‘plataforma’, per finalment passar tots al poliesportiu on es serveix el sopar.
La promoció 2012
Al final del sopar es fa una projecció amb fotografies dels alumnes quan eren petits i grans, mentre els pares respectius els hi fan lliurament d’una orla de grup i es fan la foto. Un acte simpàtic, tot s’ha de dir. Finalment es fa un intent de ballar el vals, intent, dels pares amb les filles i les mares amb els fills, mentre els que no ballen es fan un tip de riure mentre fan alguna foto.  
I un cop acaba el sopar, els alumnes cap a una sala de festa, algun pare també i algun altre a esperar el moment per anar-los a buscar amb cotxe. És el que hi ha.

.