Us adjunto una carta escrita per una mestra d'una escola concertada. Jo únicament he estat uns tres anys en centres concertats, però conec força bé el tema ja que la meva dona hi treballa des de sempre. Des de sempre que ha tingut feina, es clar.
Llegiu-la, val la pena. Potser algú no hi estarà d'acord (com tot en aquesta vida), però és important veure que hi ha més punts de vista.
CARTA OBERTA A LA SRA CONSELLERA D’ENSENYAMENT IRENE RIGAU
Distingida Sra,
Aviat farà 35 anys que exerceixo com a docent a l’escola concertada. Actualment sóc professora d’ESO, però he passat per totes les etapes educatives i fins i tot per la direcció del centre; i dic del centre, perquè tota la meva vida laboral s’ha desenvolupat a la mateixa escola, una escola petita en un barri de gent treballadora. Res de grans nivells socioeconòmics on, segons es diu massa sovint, estan situades les escoles concertades. Res de grans instal•lacions, que també sembla que hauríem de tenir pel fet de ser concertada. Amb alumnes immigrats: paquistanesos, xinesos, sud-americans, georgians... alguns d’ells, acabats de baixar de l’avió i amb alumnes amb NEE. Nosaltres no triem l’alumnat del centre, acceptem de bon grat totes les famílies que ens demostren la seva confiança a l’hora d’ajudar-les a educar els seus fills. És això el que fan els centres públics, oi? Dons ja veu, els centres concertats, també.
Tots els docents que treballem en aquest tipus de centres hi ha una cosa molt important per a l’Administració, i també fins i tot per als mestres i professors dels públics, que no tenim: NO hem passat l’examen de les oposicions! Això és ben cert, ara bé, li ben asseguro que n’hem passat molts d’altres i que la nostra feina diària ens acredita com a bons professional, tant com poden ser-ho els millors docents de l’escola pública. Li posaré un petit exemple: cada curs, quan arriba el període de preinscripció, nosaltres passem “ la prova de la matrícula”, perquè, és clar com que no som funcionaris, no tenim el lloc de feina assegurat i si l’escola tanca per manca d’alumnat, nosaltres ens quedem sense feina. Una altra prova diària que hem de superar és la de les hores de classe. Jo en faig 25 perquè l’escola és d’una sola línia. Els docents de la pública en fan 18. La diferència és força significativa, oi? Una altra diferència, per no haver fet oposicions és la del sou: no cobrem les hores de tutoria, tot i que sí que les fem. Aquest any, després d’un llar període de degoteig hem arribat a cobrar els estadis (sexennis a la pública) sencers. Ara bé, quan se’ns va concedir el gran privilegi de començar a comptar-los, els treballadors de la concertada vam haver de dividir per 9, no per 6, de tal manera que, en el meu cas, si m’haguessin tractat com a funcionària, en aquest moment tindria 5 estadis, però només en tinc 4.
Ja veu, Sra Consellera, l’única cosa que compartíem, fins ara, amb els funcionaris era la feina d’Educar nois i noies en unes condicions cada vegada més difícils. Ara bé, això ha canviat. Ara sí que compartim més coses! Ara compartim les misèries! Perquè a l’hora de retallar hem estat tractat iguals. Quin privilegi, aquesta vegada han passat pel alt el fet de no tenir les oposicions! Ens ho han retallat TOT. Tant és així que justament ahir ens van informar que, a partir d’ara, ja no pagaran els premis de fidelitat, aquelles quantitats que podíem cobrar els professors a partir dels 55 anys i amb un mínim de 15 anys treballats. Tampoc ens podem posar malalts perquè a partir del 3r mes ja no ens pagaran el 100% del sou i els que havien de cobrar el primer estadi perquè ja feia 6 anys que treballaven, hauran d’esperar-ne 3 més.
Sap què penso? Penso que no hi ha dret, que se’ns tracta sense respecte, que no es valora la nostra feina i que no sé de què parlen quan esmenten el nostre sistema educatiu. Perquè, qui ha de tirar aquest sistema educatiu endavant? Què passaria si les escoles concertades tanquessin i les infraestructures de la pública s’haguessin de fer càrrec de tot l’alumnat que nosaltres escolaritzem? Fins quan nosaltres hem d’estar compensant els pressupostos del País? Cap a on va aquest País?
M’agradaria, no sap com m’agradaria que em contestés i estaria encantada que algun dia passés per la meva escola i veiés la realitat del dia a dia de persones que intenten fer la seva feina el millor que poden perquè se l’estimen i se senten maltractades, molt maltractades pels estaments que els haurien de donar suport.
Gràcies i fins sempre,
Carme Garriga
Per acabar un sumriure en forma de presentació Vaga
Jordi Romagosa i Nebot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada