diumenge, 2 de desembre del 2012

Noces d'Or 2012

Avui he assistit a la missa en la que els meus pares i uns quants matrimonis més, celebraven els 50 anys de casats, o sigui les noces d’Or. Hi he anat per fer algunes fotografies de la cerimònia, que s’ha desenvolupat a la parròquia de Sant Josep i ha estat presidida per Mn. Segimon Garcia.


Bé cadascú les ha celebrat el dia que tocava, però és habitual trobar-se tots els matrimonis en un únic acte conjunt.
Curiositat remarcable de l’acte: no hi havia cap matrimoni de 25 anys (noces de plata), cap ni un. Són altres temps ? Ara la gent no aguanta tant ? Bé, que cadascú en faci la seva anàlisi. Però no deixa de ser curiós que quan els meus pares van celebrar els 25 anys de casats, en aquella missa equivalent a la d’avui, el nombre de matrimonis de 25 era molt superior al nombre de matrimonis de 50. Ara és just al revés, però ben al revés.
Una altra curiositat, és el fet de amb quins ulls et mires una efemèride com aquesta. Anys enrere recordo haver vist matrimonis que celebraven les noces d’or i els veia com a ancians venerables, és a dir que els veia realment grans. Ara miro als meus pares i no els veig tant grans. Pot ser perquè els veig sovint o perquè, com que jo gairebé en tinc cinquanta (d’anys) m’enganyo una mica a mi mateix i ho veig tot més jove del que realment és.
Però per damunt de tot, la meva enhorabona a tots els matrimonis presents a l’acte. Realment sou un exemple a seguir.
No fa gaires anys una persona que anava a una celebració d’unes noces d’or, em deia: “no en queden gaires d’aquests”. Doncs francament, veient el que he vist avui, dels que no en queden gaires són dels de les noces de plata.
En qualsevol cas jo espero arribar-hi, de moment als 25.

.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Em sento Català i prou

Acabo d’escoltar els darrers minuts d’una de les entrevistes que Catalunya Radio (El Matí de ...)  està fent als candidats a la presidència de la Generalitat de les properes eleccions. Avui tocava el PP i la seva candidata, la sra. Alícia Sánchez-Camacho.

No m’entretindré a valorar els diferents comentaris que l’hi he sentit, però si ella creu just que cada comunitat autònoma es gasti els diners com vulgui i faci línees d’alta velocitat (AVE) per on li plagui, encara que siguin totalment deficitàries, jo això sí que no ho crec. Diu que estem per davant fins i tot dels alemanys en quilòmetres d’AVE. El resultat és evident. Potser els alemanys seran uns caps quadrats, però segur que saben aplicar millor on cal posar una línea d’alta velocitat i on no cal.

Finalitzant l’entrevista, el presentador, el Manel Fuentes l’hi ha posat un dels anuncis que ha fet servir el PP durant el que portem de campanya. En concret, i segur que l’heu sentit, aquell en que representa que un que es diu Joan García  (he posat l’accent perquè sembli més castellà) va al registre i la funcionària de torn li diu que s’ha de canviar el cognom per un de més català. Això és com una mena de malson que té el sr. Joan i que es desperta de cop tot espantat. La moralitat és que si Catalunya es fa independent això serà un fet i els garcía i tots els acabats en –ez, hauran de canviar-se de cognoms. Quina bestiesa, no?

Dissortadament l'enllaç del ara.cat ja no està operatiu.
 
El sr. Fuentes (si som independents s’haurà de dir Fonts? ) ha llençat la pregunta de si aquesta falca era una broma o era demagògia. Doncs la sra. Alícia ha comentat que la falca en qüestió no és res més que una broma que ja s’havia vist per internet.

Una broma ? Aleshores totes les altres falques, són també una broma ?

Sí que anem bé que per demanar el vot dels catalans hagin de fer BROMES. De fet, els arguments que han deixat anar sobre les pensions, les titulacions universitàries, la tarja sanitària europea i d’altres, més que bromes semblen arguments de mal gust per a justificar lo injustificable.

De fet, quan jo feia la mili (la vaig fer a Valladolid), una de les preguntes que vaig haver de contestar a més d’un era pel fet de que els catalans ens consideréssim més catalans que espanyols o gens espanyols.

Hi ha diferents motius pels quals em considero català i no espanyol.

Un d’ells és que l’actual estat espanyol s’ha construït sobre les cendres d’una guerra civil (?) injusta. Una guerra que va obligar a molts dels vençuts a deixar la seva terra i marxar a l’exili per haver defensat al govern legalment constituït que hi havia aleshores. Gent com el germà del meu avi Jaume, en Salvador Romagosa i Estrada, que va marxar a França, va estar als camps de concentració republicans que els francesos gentilment els hi van habilitar (els mateixos francesos que no van ajudar a la república i segles enrere es van quedar el Rosselló i la Cerdanya), camps on va morir una de les seves filles, i finalment va anar a Mèxic on va morir sense poder tornar a veure la seva terra.

Una guerra que els guanyadors van administrar com si el territori que van ocupar per guanyar-la fos el d’un estat conquerit, amb accions tant patriòtiques com el canvi dels noms dels carrers i la supressió del català a les escoles i la vida pública. “Si eres español habla en cristiano” deia un eslògan de l’època.

Una postguerra que va portar la fam, l’estraperlo, l’enriquiment d’uns (“los afectos al régimen”) i l’empobriment dels altres. Que va obligar a milers de ciutadans a deixar els seus pobles i immigrar a altres llocs on poder treballar, curiosament a Catalunya.

Una dictadura que es va convertir en democràcia gairebé “por la gracia de Dios” amb un “rey” posat a dit pel dictador. Una casa reial que s’ha mostrat “modèlica”.

Francament, no són arguments que a mi m’engresquin gaire. Però algú em podria dir que jo no he viscut la majoria d’aquets fets històrics. D’acord, però n’he patit les conseqüències.

La primera, que en el registre civil el meu pare no em va poder inscriure com a Jordi (nom català) sinó com a Jorge (traducció a l'español). O sigui lo del García de la broma però al revés, i això sí que no era cap broma. Per sort ara ja fa més de 20 anys que ho vaig canviar pel nom veritable i el meu DNI ja consta com a Jordi. De fet per molts organismes oficials (IRPF, SS, Empreses Estatals ...) encara el tinc traduït al castellà i no hi ha manera que el canviïn.

La segona, que vaig tenir tot el meu ensenyament en castellà, tot. Vaig aprendre a llegir i escriure en castellà. O sigui una immersió castellana a la força. Sort que a casa teníem molts ‘Cavall Fort’ i ‘Patufet’ que em van permetre llegir en català. Possiblement per això alguna part d’aquest escrit no és del tot correcte, però ho anirem corregint.

La tercera, que segons la història esbiaixada d’un llibre de lectura per nens, que es deia el Parvulito: “hace unos años españa estaba muy mal gobernada. Cada día había tiros por las calles y se quemaban las iglesias. Para acabar con todo esto, el general bla, bla, bla....”  Ho podeu veure aquí

La quarta, que segons el savis de l’època i en els llibres de llengua: “en españa se habla el idioma español o castellano. Tambien existen los dialectos catalán, gallego i vasco”. Bonica manera de menystenir l’idioma propi dels vençuts. Definir al català com una varietat lingüística d’una llengua que es parla en un territori inferior al domini lingüístic d’aquesta (el castellà), és una bona manera de dir que no cal que s’aprengui a l’escola, que ja la parlaran al món rural. 

A algú li poden semblar tonteries, però a mi no m’ho semblen. N’hi ha que diuen que cal oblidar les coses i tirar endavant. Normalment això ho diuen els que no tenen res a oblidar o no volen que se sàpiguen les coses que van fer quan manaven els seus.

Per tant tinc tot el dret a sentir-me català i no español

Si el curts de gambals que van guanyar (?) la guerra “in-civil” s’haguessin comportat d’una manera més civilitzada i intel•ligent, ara les coses serien molt diferents i no tindríem aquest debat sobre la taula. Ells en són els responsables.

Si Catalunya va tenir el primer parlament a Europa, fins i tot abans que el britànic, és la prova evident que hem estat un Estat propi fins i tot abans que aquest estat Español al que ara li fa por que marxem.

Si tanta ràbia ens tenen i tant malament ens ha d’anar com a independents, doncs que ens deixin fer.       

.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Viscom 2012

El passat divendres dia 19 d’octubre vaig fer un viatge llampec a Madrid. El motiu era visitar la fira Viscom-Sign España 2012, la 25a Exposició Internacional de la Comunicació Visual, que es trobava al pavelló 10 del recinte de IFEMA. O sigui que de la ciutat de Madrid no vam veure res, lògicament.
Acompanyava al meu cunyat, que es dedica a aquest sector (Shiraz Software) i així vaig veure de primera mà, maquinaria per a fer impressions de gran format i altres curiositats en temes de gravació i impressió. Tot un món, vaja.

Anys enrere la fira se celebrava a Barcelona, que és on hi la majoria d’empreses que s’hi dediquen, però Madrid estira i ara es fa allà. Així els de Cadiz i la Coruña ho tenen més proper, però moltes empreses han de fer més despeses en concepte de viatges i dietes dels expositors, durant els tres dies que dura la fira. A això cal afegir-hi que s’hi ha d’anar abans per muntar-ho tot i marxar l’endemà un cop desmuntat. No opino.
Sí que comentaré algunes coses.
La primera és, que molta gent parlava català. Lògic pel que he comentat abans.
La segona és que a la majoria de converses amb no catalans havia de sortir el tema que ara està de moda. Que hi farem.
La tercera és que el desplaçament amb metro amb origen la T4 (línia 8 del metro, T4 – Nuevos Ministerios) té un sobrecost de 3 € (peatge, impost, abús ?). És a dir, el bitllet senzill de metro té un preu de 1,50 € i el bitllet senzill si vas o vens de la T4 costa 4,50 €. I això que si vas a una fira com aquesta són sols 3 parades des de la T4 fins a ‘Campo de las Naciones’. Això sí que és un peatge!
La quarta és que els propis expositors reconeixien que la crisi passa factura i es notava en el nombre d’expositors presents i en el de visitats de veritat. No els estudiants que anaven al darrera que els hi regalessin una impressió de gran format. De fet, el recinte consta de 13 pavellons numerats de l’1 al 14 (el 13 no existeix) i la fira estava al n. 10 sense ocupar-lo del tot. A la resta no s’hi feia res.
Deixo algunes fotografies més sobre la mostra d'algunes impressions fetes amb aquesta maquinària.





divendres, 28 de setembre del 2012

Conseqüències de la manca de pluges

Si algú dubta dels efectes de la manca de pluges d’aquest any, aquí teniu una mostra de la gran diferència en un dels nostres embassaments.
Les fotografies són de l’embassament d’Escales, del riu Noguera Ribagorçana. En concret són de la zona de les runes de l’antic monestir de Lavaix a tocar de la població de Pont de Suert.

Nivell de l'aigua el 19 d'agost del 2009
Les runes de Lavaix i l'embassament d'Escales
 
Com podeu veure, l’any 2009 el nivell de l’aigua arribava gairebé a dalt de l’arcada del pont que uneix les dues lleres del Riuet del Convent. A l’altra fotografia es poden veure les runes del monestir de Lavaix que tenen l’aigua a tocar. També podeu veure en una altra imatge, l’aspecte del riu, i a l’esquerra el camí d’accés a Lavaix. Tot i això no estava al seu nivell màxim.

Riuet del Convent
 
En canvi, aquests estiu del 2012, es pot veure l’arcada sencera i el riu amb un cabal insignificant. A l’altra fotografia es poden veure les runes de Lavaix fotografiades des d’un lloc on l’any 2009 estava cobert d’aigua.
 
Nivell el 26 d'agost del 2012
Les runes de Lavaix
 
Per tant, ens podem imaginar la quantitat d’aigua que ha perdut des del 2009 fins ara. Tant de bo el nivell s’hagués mantingut una mica, però ja veieu que no.
N’hi ha que diuen que la pluja és el mal temps. Veien aquestes imatges, benvingut sigui el mal temps!      

dimecres, 26 de setembre del 2012

Per terres d'Aragó

Ara que l’estiu ja ha esgotat les seves darreres alenades, cronològicament parlant, us mostro unes imatges d’una sortida que vam fer a mitjans de juliol per les terres d’Aragó.
Pels vehicles o pels vianants?
En concret hem estat pels voltants de Carinyena, terra de vi.

La població de Carinyena no té gaires coses destacables, a no ser per la gran quantitat de cooperatives i establiments de venda i degustació dels seus vins. No és una ciutat per a passejar-hi. A més si et trobes amb una vorera com la que us mostro a la fotografia ja n’hi ha per llogar-hi cadires. Un senyal al bell mig de la vorera ! Enhorabona als responsables municipals d’allà.

Hem fet servir, doncs, la població com a punt d’allotjament i ens hem dedicat a visitar algunes poblacions dels seu entorn.

Primer vam visitar Belchite i Fuendetodos.
Belchite és una població coneguda arran de la Guerra in-Civil. En realitat en són dues: el poble vell, molt malmès durant la ofensiva republicana al front d’Aragó, i el poble nou, construït durant la dictadura en agraïment per la resistència de les forces nacionals a la dita ofensiva. És un d’aquells llocs on hi vas un cop i ja no hi tornes.
Interior de la Catedral de St. Agustí (Belchite)
 

Fuendetodos és un poble molt petit que té renom per haver estat el lloc del naixement de Goya.
Un altre dia vam visitar Daroca i Albarracín, dos municipis realment interessants pel seu conjunt monumental i les seves muralles com podeu veure a les fotografies.
Daroca permet poder passejar per uns itineraris marcats que et permeten veure tots els seus edificis emblemàtics. També es pot fer un recorregut pel sector emmurallant.

Muralles de Daroca
Albarracín presenta, en canvi, uns desnivells importants que en fan difícil la passejada, però el poble és realment preciós. Alguns carrers són molt estrets i sempre a l’ombra, que aquest estiu s’ha agraït molt.

Albarracín i les seves muralles
 

Si voleu afegir a aquestes visites un lloc on dinar ‘a lo bèstia’, i perdoneu l’expressió, aneu a Almonacid de la Sierra, al restaurant ‘el Mesón’, on tenen el menú de ‘los 20 platos’, i et porten tot el que hi consta escrit.



Recomanacions: fer un esmorzar lleuger si hi voleu anar i no abusar en els primers plats, en cas contrari no podreu encara que sigui tastar una mica els plats finals.
D’altra banda si voleu anar d’estalvi sempre podeu anar a ‘la Torreta’ de Carinyena, on per 1 € et posen el mini de la fotografia, que no està gens malament.    

  

dijous, 7 de juny del 2012

Torredembarra - la foto oficial

En un article anterior us comentava que els Armats de Mataró vam anar a Torredembarra a fer una desfilada commemorativa dels 50 anys de la seva recuperació. En aquest acte també ens van acompanyar els Armats de la Sang de Tarragona.
Doncs avui us mostro la foto oficial de l’acte, on es poden veure les tres colles participants. A la dreta de la imatge; els amfitrions, els Armats de Torredembarra; a la part central, els Armats de la Sang de Tarragona; i a l’esquerra, els Armats de Mataró.
Com podeu veure la foto està feta en alçada i es poden apreciar les diferents seccions de cada agrupació i les cares de tots i cadascú dels integrants.
Un encert de foto, tot s’ha de dir. Una foto històrica.


(Fotografia: Imma Font)   



.

dilluns, 4 de juny del 2012

Esmorzar al nostre local

El passat dissabte dia 2 hem fet un esmorzar al pati de la Presó. L’acte estava previst que fos obert a tothom i per tant, es va enviar la corresponent convocatòria mitjançant el correu electrònic.
La resposta, com és habitual, no ha estat gaire massiva i finalment ens hem trobat la majoria dels que ja ens trobem els dissabtes al matí i alguns de nous. Bé, tant se val. La qüestió és fer activitats com aquesta que ajuden a cohesionar el grup, i que com a mínim ens serveixen per passar un matí entre companys, fent broma. A més, disposant d’un pati prou gran per poder fer activitats com aquesta el millor és aprofitar-lo.
Per tant un grup de 16 associats ens hem trobat a partir de les 9 del matí i hem començat a preparar-ho tot. Per aquest esmorzar ens hem atipat de sardines, que els companys Jaume i Rafael han estat els encarregats de coure, mentre la resta preparava tots els complements necessaris de l’àpat.
S’ha passat una bona estona entre tots, que d’això es tractava.
He fet algunes fotografies que us adjunto.




dimarts, 22 de maig del 2012

Una classe de 60

Sempre que puc, m’agrada escoltar alguna tertúlia d’aquestes que fan per la radio. Molts cops únicament l’escolto sols una estona, tot depèn del que estigui fent. Alguns cops tracten temes força interessants i deixen anar comentaris i suggeriments que si es posessin en pràctica, tot aniria molt millor. Però molts cops es queden en allò que es podria dir ‘políticament correcte’ i deixen anar sentències per a quedar bé i prou.
Bé, no se’ls hi pot retreure, segons el que diguessin potser no els hi renovarien el contracte. Normalment se suposa que són persones representatives de la societat o ho haurien de ser si més no. Potser a la llarga no és així i sols hi acudeixen polítics, exministres,  economistes, filòsofs, periodistes, historiadors, escriptors ... o sigui una representació una mica així del conjunt de la societat, però que hi farem.
Val a dir que molts dels que escolto admeto que tenen una preparació enorme, però d’altres no sé ben bé que hi fan.
Malgrat tot m’agrada sentir les seves idees i comentaris, però ahir dilluns vaig sentir-ne un que es queixava de l’augment del ratio dels alumnes a les escoles, com a un dels arguments per apaivagar la crisi, criticant el fet de que augmentar un o dos alumnes per classe era un desastre a nivell acadèmic i formatiu.
Jo recordo que durant la meva etapa d’ensenyament obligatori, la majoria de cursos érem 40 per classe, un número ara impensable. Però tampoc ens va anar tant malament a la majoria.
Però si ho comento és per recordar la meva etapa com a docent, on al primer curs que vaig impartir el vaig fer a una classe de 60 persones. Sí, sí, seixanta ! I això que era la meva primera feina i era professor novell.
Jo acabava de finalitzar el meu servei militar, allò que ara els joves s’estalvien. L’escola on havia estat alumne em va proposar a començaments de setembre la possibilitat d’entrar com a professor a BUP i COU si hi estava interessat. Jo vaig dir que sí i a preparar-ho tot a corre cuita. Sort que l’equip de professors que hi havia aleshores, on gairebé tots em coneixien de la meva etapa d’alumne i alguns havien estat professors meus, em van ajudar molt en la meva tasca. Però recordo el dia en que el director del batxillerat em va dir que per qüestions d’horaris i d’espais, els dos grups de Matemàtiques de Ciències s’havien d’ajuntar en un únic grup per a fer l’assignatura. La cara que vaig fer deuria ser un poema. Seixanta eren i són molts i més a nivell de l’antic COU, l’actual segon de batxillerat, on si més no la majoria vol treballar per aprovar el curs amb la millor nota possible de cara a la selectivitat i a les notes de tall, però això no priva de que, en un grup tan nombrós, la facilitat per distreure’s és molt més gran.
Així i tot la feina es va fer el millor que es va poder i el grup d’alumnes, dels quals en guardo un bon record, també hi van posar de la seva part.
Què vull dir amb aquesta experiència personal, doncs que potser no comparteixo l’alarma que provoca en alguns mestres el fet de passar de 24 a 26 alumnes, posem per cas. Més alarmant seria el fet de passar de treballar amb dos grups de 30 a un de 60, d’acord, però si jo ho vaig fer sense experiència docent, potser la qüestió és proposar-s’ho.

dilluns, 14 de maig del 2012

Festa de Promoció i Torre Llauder

El passat divendres dia 11, m’ha passat allò que ens acostuma a passar als que  dediquem una part del nostre temps lliure a col•laborar amb diferents entitats. I us preguntareu, què? Doncs que no sempre es pot compaginar la vida familiar i els actes amb aquestes entitats. Què ha passat? Doncs que el mateix dia i a la mateixa hora tenia la festa de promoció de la meva filla en acabar el 2n de batxillerat a la seva escola i la col•laboració per part dels Armats de Mataró a la festa popular que s’ha organitzat en motiu dels 50 anys de la trobada de les restes romanes de Torre Llauder.
És evident que la decisió era fàcil. Aquest acte de promoció únicament es fa un cop i l’acte de Torre Llauder s’havia de fer en primera aproximació el 26 d’abril, més tard es va passar al dissabte 12 de maig i finalment al dia 11 per qüestions d’agendes. La meva agenda doncs, ja tenia ple aquest dia, per tant els armats han desfilat per primer cop sense el meu comandament com a Capità Manaia.
Aquest fet no hauria de ser cap problema. De fet, des de ja fa uns anys, els armats comptem amb la figura de l’Ajudant del Capità, que el podríem comparar amb una mena de sotsdirector, figura que té l’atribució de substituir al Capità en situacions com la que se’ns ha presentat. Substituir, que consti.
Tractant-se de la primera vegada que passava un fet així, tothom estava a l’expectativa i, com no podria ser de cap altra manera, algunes de les decisions personals preses en aquesta sortida han estat qüestionades per més d’un. Ja hi estic acostumat. Francament, millor fora que ens qüestionéssim altres coses de funcionament, potser més importants.  
Històries apart, l’acte s’ha desenvolupat amb una relativa normalitat i la formació, que tractant-se d’un divendres ha quedat força reduïda, ha desfilat des del nostre local fins al Clos Arqueològic per a fer unes evolucions i una guàrdia d’honor als assistents.

Els Armats a Torre Llauder (Fotos: Jordi Llinàs)
Francament se m’ha fet estrany veure’ls preparar-se i marxar i no anar jo amb ells. Ha estat la primera vegada en els 26 anys que porto a la casa.
Un cop els he deixat que marxessin Riera avall, he anat a l’escola Valldemia per assistir a l’acte de graduació de la meva filla. He arribat amb l’acte començat, però que hi farem.
Aquest acte que es porta a terme des de fa uns quants anys, és una mostra del fet d’anar fent el que fan als Estats Units. Quan jo era estudiant això ni es feia i els dos anys que vaig ser professor a COU (veure CV) el primer es va fer un sopar de pares i alumnes i el segon no es va fer res ja que els alumnes van dir que no calia fer res de res. En canvi ara si els hi traguessin aquesta festa hi hauria un disgust general entre els alumnes.
L’estructura de l’acte consisteix en una imposició d’una banda a tots els estudiants i els parlaments del director, d’un representant dels professors i d’un representant dels alumnes (que no se sap fins el dia). A més l’associació d’Antics Alumnes atorga uns guardons als millors treballs de recerca presentats. Després es fan tot un munt de fotografies a la ‘plataforma’, per finalment passar tots al poliesportiu on es serveix el sopar.
La promoció 2012
Al final del sopar es fa una projecció amb fotografies dels alumnes quan eren petits i grans, mentre els pares respectius els hi fan lliurament d’una orla de grup i es fan la foto. Un acte simpàtic, tot s’ha de dir. Finalment es fa un intent de ballar el vals, intent, dels pares amb les filles i les mares amb els fills, mentre els que no ballen es fan un tip de riure mentre fan alguna foto.  
I un cop acaba el sopar, els alumnes cap a una sala de festa, algun pare també i algun altre a esperar el moment per anar-los a buscar amb cotxe. És el que hi ha.

.

dilluns, 23 d’abril del 2012

Avui Sant Jordi


Avui és Sant Jordi, dia del meu patró. Els carrers s’omplen de gent amb ganes de vendre roses i llibres, i gent amb ganes de comprar, si arriba la butxaca.
Jo soc dels que considero que hauria de ser festiu. Si és el patró doncs s’ha de notar d’alguna forma. Per tant no estic d’acord amb aquells que diuen que si fos festiu la gent marxaria a la platja o a la muntanya, i no sortiria al carrer a comprar. Com sempre la pela pel mig. Que hi farem, som com som.

Avui els meus pares celebren els 50 anys de casats. La més gran enhorabona. Diuen que ja no en queden que durin tant. No ho crec. Precisament dels que ja no en queden són dels que arriben als 25.

En el meu darrer escrit, comentava l’acte de la visita a Torredembarra. Doncs avui, aquell acte ja és història viva de l’agrupació dels Armats de Torredembarra. Les tres agrupacions participants hem aplegat un total de 130 soldats desfilant. Un dia inesborrable. 
Els Armats a la Plaça del Castell de Torredembarra (Foto: Rita Minguillon)
He publicat l’article corresponent al blog dels Armats i us convido a que hi feu una ullada aquí.

divendres, 20 d’abril del 2012

Demà a Torredembarra


Demà dissabte 21 d’abril, anem a Torredembarra convidats per la seva agrupació d’Armats. Avui divendres 20 d’abril celebren el 50è aniversari de la seva recuperació i demà volen fer una desfilada commemorativa juntament amb els Armats de Tarragona, agrupació amb la que col·laboren des de fa molt de temps i nosaltres, els Armats de Mataró, com a colla convidada.
Ambdues agrupacions, Tarragona i Torredembarra, van assistir a la trobada de l’any 2004, que els de Mataró vam organitzar en commemoració dels 300 anys d’existència documentada dels armats a les processons de Setmana Santa. L’any 2008 ens vam tornar a trobar a Tarragona (junt amb els companys de Girona i Montblanc) en la celebració dels 250 anys dels Armats de la Sang de Tarragona.
50 anys poden semblar poca cosa, però per exemple jo no havia nascut encara i molts dels integrants actuals dels Armats de Torredembarra tampoc. Això què vol dir, doncs que el que es tracta és de fer un homenatge i record a totes aquelles persones que l’any 1961 van dedicar il·lusió i esforços per recuperar una tradició, un vestuari i una manera d’entendre la Setmana Santa, que una guerra anomenada civil s’havia cuidat d’enderrocar. Es tracta de recordar d’on venim, per saber on anem. Es tracta, en definitiva, de manifestar amb orgull el que som i el que volem ser.
No podrà assistir tot el maniple dels Armats de Mataró, llàstima, però procurarem quedar bé i a l’alçada de les expectacions que els nostres amfitrions esperen de nosaltres. Presentarem una formació de 62 armats en total, que està força bé tenint en compte les circumstàncies i els imprevistos.
La desfilada començarà a partir de les 5 de la tarda pels carres més cèntrics de la vila i finalitzarà a la plaça del Castell amb evolucions de les tres agrupacions i la foto de grup. Ens acompanyarà el nostre alcalde i dos regidors de l’Ajuntament.

Us adjunto unes fotografies d’ambdues agrupacions. A nosaltres ens podeu veure al nostre Blog. Si voleu més informació dels nostres amfitrions podeu consultar Torredembarra.

Armats de Tarragona


Armats de Torredembarra

dilluns, 16 d’abril del 2012

Concert d'Intercanvi a Sant Josep

El passat dissabte la coral Primavera per la Pau va oferir un concert Pro-Càritas a l’Església de Sant Josep de Mataró, juntament amb la coral El Coro del IES María Guerrero, de Collado Villalba. La col·laboració amb aquesta coral va sorgir arran de l’intercanvi que fan, des de fa més d’onze anys, amb l’INS Josep Puig i Cadafalch de Mataró.
Fruit de l’intercanvi entre instituts es va veure amb satisfacció que tant ells com nosaltres teníem una coral amb un estil força semblant, tant en el repertori, com en la forma de fer els concerts i fins i tot en la vestimenta d’ambdues corals.
La possibilitat de fer un concert tots junts ens l’ha donat Càritas de Mataró, que una ajuda sempre els hi va bé.
Per tant, en una església plena de gent, ambdues corals han posat la música al servei de l’ajut als altres, donant vida a un conjunt de sinèrgies que sempre són interessants.
Una primera part per part nostra, una segona part per part d’ells i dues peces conjuntes, una en castellà (Por qué cantamos) i una en català (Diguem No), han configurat el programa del concert.
Ja fa vint-i-dos anys que formo part de la Coral i que gaudeixo de la complicitat que sempre s’estableix entre la coral i el públic que ens ve a escoltar. Complicitat que dissabte es va manifestar una vegada més.
El company Joan Duran ens ha fet tot un seguit de fotografies. N’adjunto algunes.

Coral Primavera per la Pau





Coro IES María Guerrero







Interpretació conjunta


.


Jordi Romagosa i Nebot

diumenge, 8 d’abril del 2012

Ho hem fet tot

La Setmana Santa es va acabant i les activitats dels Armats van acabar el Divendres Sant amb la Processó General. I malgrat les previsions més pessimistes i els auguris dels que resaven perquè plogués a bots i barrals els Armats i la resta de confraries hem pogut fer tots els actes que teníem previstos sense cap entrebanc.
Si voleu veure un petit comentari dels actes duts a terme i veure'n algunes fotografies ho podeu fer als enllaços:

dijous, 5 d’abril del 2012

Concert de Setmana Santa

Ahir vaig assistir a un concert de música clàsica a l'esglèsia de Santa Anna de Mataró. El Cor Ciutat de Mataró, sota la direcció de Jordi Lluch, on hi canta la meva germana Marta i el meu cunyat Gregori, ens va interpretar tres peces de música sacra i el Via Crucis de Franz Liszt.
Els meus companys dels Armats de Mataró van escenificar diferents quadres del via crucis com a complement a les interpretacions de piano, cor i solistes que formen part de l'obra.
Com que em trobava en un lloc preferent (privilegis de ser el Capità dels Armats) vaig poder fer tot un recull de fotografies que ara us adjunto.




















Jordi Romagosa i Nebot